IVAN TUBAU
Maco. Mono, no: vol dir monofònic, no bonic ni simi. Mico, si de cas. O mona. Hi ha una barca; una embarcació és una nau (major o menor, s'especifica); un embarcador, el lloc on «embarcar gent i mercaderies»; el barquer o la barquera, «la persona que governa una barca» (¿qui governa el barco?). Fins i tot trobem un barquet.¿Serà el català l'única llengua que té femenins, verbs i altres derivacions d'un substantiu -un ens- que no existeix? ¿I diminutius? No: un barquet no és un barco petit, és un «caixó on una persona s'agenolla per rentar roba al riu». En la fatigosa segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans acabada d'imprimir a l'abril de 2007, del barco ni rastre.Ni un caritatiu barco «col·loquial», com a l'edició catalana de l'Enciclopèdia Larousse. El DIEC normatiu segueix fidel a l'esperit fundacional de Pompeu Fabra, però amb fotre i pírcing.
El barco, creació portuguesa, està arrelat, via el castellà, a tot el territori català/valencià des del segle catorzè, «i ja es troba en velles cançons populars», diu Coromines al Diccionari Etimològic: «Ni donzella sens galan / ni barco sense bandera».Aclareix entre parèntesis: «Per bé que encara el rebutgi la llengua literària». I afegeix: «D'ací el diminutiu barquet, encara més general». Del caixò per rentar roba el savi no en diu aquí ni piu. Fabra i els seus hereus, per por de la o «castellanitzant», han fabricat plurals tan impronunciables com discs o assaigs (això sí, els plurals sensats, discos o assajos, també els permeten).Els escriptors no papanates fa temps que van en barco. A la premsa raonable la derrota final del vaixell (un barco de guerra present a les llengües romàniques i a l'anglès però no com a genèric de nau) va arribar el 6 de desembre de 2002. Quan allò del Prestige, molts ho recordareu potser. A la primera pàgina d'El Periódico es veia el barco enfonsat, que deixava anar hilillos: «El barco aún suelta fuel», deia l'edició en castellà. «El barco encara vessa fuel», deia l'edició en català amb les mateixes lletres enormes. Ricard Fité, responsable lingüístic de l'edició catalana, que quan era a l'Avui i no s'havia atrevit «a fer circular el barco en llengua escrita» (ho deia el 1990 a El català que ara es parla) acabava de consagrar-lo per sempre al periodisme imprès.On s'origina -poesia a part- la millor llengua literària del segle 20 (Eugeni d'Ors o Josep Pla) i del 21 (Quim Monzó o Sergi Pàmies).
Doncs a l'IEC encara agafen vaixells: de barcos no n'hi ha. I això que ara a la docta casa hi és en Joan Solà, que el 1990, a El català que ara es parla també, ja trobava absurd que caldo o barco no fossin als codis. Ara caldo et remet a brou (un arròs caldós és «un arròs que conté brou calent»), però barco no remet enlloc: no hi és. Es pensen que han guanyat la guerra perquè fa quatre dies una víctima catalana del naufragi de Santorini (Santorí, deia TV3) explicava que «corrien pels passadissos del vaixell». Víctòria pírrica, ja ho veureu. Llegiu Orwell.
|
